Solstici d'estiu. El retorn de la tradició i la posmodernitat en una antologia de poesia jove als Països Catalans

Programa Solstici1
Programa Solstici1

La primera portada del solstici

press to zoom
solstici10
solstici10

Poetes del Solstici

press to zoom
Aula poètica
Aula poètica

Logo Aula poètica

press to zoom
Anagrama Original
Anagrama Original

Anagrama Original

press to zoom
PAGINA fotos poetes
PAGINA fotos poetes

Poetes del Solstici

press to zoom

El retorn de l’eternitat...un pacte amb el solstici d’estiu

Què és el Solstici d’estiu?

 

Un pacte fàustic amb el «Solstici d'estiu», és un pacte amb la tinta de la vida mateixa i amb l'entorn que ens dóna la més gran de les paraules, la vida. Solstici d'estiu neix com una trobada de persones que escriuen poesia; una trobada que des dels seus inicis, el 1997, es traduirà en una col·lecció de llibres que avui ja acumula quinze anys d'edició, parats en el temps i que aquest any reprèn el vol amb més entusiasme que mai. S'han fet càrrec de la publicació en qüestió els municipis de Búger i sa Pobla, dos pobles de la comarca del Raiguer de Mallorca, arran del projecte sorgit de l'aula poètica, de la Fundació ACA.

 

Des dels inicis, el Solstici ha comptat amb molts col·laboradors i joves emprenedors que han fet d'aquest document, una joia de valor literari incalculable però, malauradament, poc visible i sovint ignorat des del punt de vista acadèmic. I, tot i això, cal que tenir present que forma part del panorama de la poesia de la darrera dècada a les illes balears. Si bé al «Solstici» no tota la poesia és de poetes balears, cal dir que ho és majoritàriament i que es publica a Mallorca amb la finalitat molt clara de donar a conèixer una aportació literària pròpia, cosa que ha fet amb regularitat durant aquests quinze anys de la seva existència. I és que si bé és cert que a Mallorca hi ha una tradició poètica rica i abundosa, el material recollit en aquests últims anys escasseja força i no és gaire present en els àmbits acadèmics, potser poc interessats en els escriptors no professionalitzats i en la poesia més jove. «Solstici d'estiu» neix amb la voluntat de donar a conèixer aquesta poesia jove a tots els públics possibles. Una poesia que ha de ser part de tothom i per a tothom.

 

En les dades enregistrades s’indica que un 46,9% de les persones que participen en aquesta col·lecció de poesia són de la franja d'edat que va dels 17 als 25 anys. Aquesta publicació vol donar l’oportunitat de publicar al jovent que escriu poesia de tots els territoris catalanoparlants, i compensar les dificultats que sovint troba per difondre la seva obra. Va dir-me, Antoni Gost, ja fa uns anys quan el Solstici era el meu centre d’interès total i jo acabava que «els poetes són com picornells, que han de trobar el seu cau de cultiu, i un lloc on sembrar per veure més tard créixer el fruit del seu art» . Un art que és transmès a través de la memòria per escrit. En alguns casos, el Solstici va ser, per alguns dels joves literats, el primer pas d'una obra que, amb el temps, seria una carrera literària apreciable i apreciada.

 

«Solstici d'estiu» neix a la Fundació A.C.A. (Creació d'Àrea Acústica). A.C.A. és un espai destinat a la creació cultural i a l'estímul de les arts en general, que promou en aquest sentit tota mena d'activitats: recitals, trobades d'escriptors, debats i xerrades culturals, etcètera. Té la seu al poble de Búger, a l'illa de Mallorca. L'entitat va ser fundada l'any 1978 pel músic i escriptor Antoni Caimari i Alomar. En el seu naixement, tenia com a objectiu principal donar suport als compositors de música contemporània, que en aquell moment estaven marginats dins de l'àmbit musical. «Solstici d'estiu», en paraules d'Antoni Gost, «serviria en certa manera perquè els poetes poguessin treure la pols dels seus calaixos i de les seves planes». «Solstici d'estiu» és, doncs, un punt de partida en la tasca de divulgació del gènere poètic a l'illa de Mallorca. Segons la direcció de l'A.C.A., «el treball de la proximitat entre la cultura i el poble s'ha de treballar molt encara, i més en el terreny de la poesia, ja que no tothom és capaç d'iniciar-se en aquest gènere d'una forma fàcil, i tampoc de trobar-s'hi a gust en una primera impressió».

 

El «Solstici» és, en definitiva, el resultat de la consolidació d'aquestes trobades no institucionals tan pròpies de l'illa, de petits moviments cíclics que han donat veu als silencis literaris, «el solstici representa, amb la poesia de la mediterrània, una de les activitats bàsiques i fonamentals de la nostra poesia». Molts dels poetes que trobarem en l'antologia del Solstici, i que són il·lustrats a partir dels exemples, dels seus poemes -dintre dels mateixos anys que comparteix l'antologia recollida-, són publicats en una publicació de poesia jove que ens arribava, ara ja fa uns anys, amb el nom de Pedrafoguera, Antologia de poesia jove dels Països catalans. Ballart -crític i teòric de la poesia, parla, de la literatura del Jo i, com bé esmenta a propòsit dels poetes, defineix els joves escriptors en termes propis de Bowie, d'«absolute beginners» No obstant això, alguns ja resultaven indicis del que seria i és ara una possible i bona obra poètica.

 

La iniciativa d'aquesta publicació de poesia jove ens deixa un material poètic cabalós, que pot ajudar a vèncer els prejudicis populars respecte al gènere. La del «Solstici» és, en definitiva, una poesia que connecta de moltes maneres amb la tradició però que també aconsegueix trencar amb clixés i desafiar el cànon, i, sobretot, assentar una proposta cultural en una societat, la mallorquina, que ha patit massa canvis i ha dissolt massa coses en massa poc temps. Es tracta, és clar, d'una proposta que cerca la relació directa —com el mateix solstici d'estiu— amb la llum i la màgia de la literatura en vers, i que és fruit de la creació i de l'empenta d'uns joves que han sigut i seran el futur d'aquesta petita història. I que sembla que hagin fet seves les paraules de Miquel Martí i Pol: «Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible».

 

 

El retorn del solstici i la nova generació

 

Torna el Solstici i es fa possible completar aquest cicle d'un retorn inevitable de paraules, sovint oblidades, de les arrels de la nostra literatura. La represa d'aquesta edició, que encaram amb més força que mai, obre un forn ple de tendresa i mirades retrospectives cap a un passat remot que fa créixer a joves titelles de paraules ensucrades, d'un material, sense dubte, digne de contemplar. Ni la tasca ni les hores de feina incansable ens han fet perdre la llumeta d'una espurna on ja endevinàvem el futur d'aquells que vam deixar enrere i que ara mengen dels seus propis fruits.

 

Poesia de l'experiència, del creixement i de l'amor per la literatura que no pot ser oblidada. Com un món en decadència, el Solstici és un Bearn poètic que cal que recuperem amb cada paraula esquitxada pels rapsodes del temps. En aquesta edició, la varietat és enriquidora i multicultural, però especialment diferent. Una alumna acabada de traure del forn de la poesia, un estudiant de literatura, un glosador i una ploma amb tinta xinesa, darrere de la qual s'hi amaga tota una constel·lació de paraules per unir i reviure una nova nit del Solstici d'estiu. Llegirem novament l'amor i reviurem les escenes quotidianes. Entre les converses de cafè amb llet i glops agres, reprendrem el passat més il·lustrat, pot ser amb més àcid o amb una dosi dolçor, i us delectarem amb aquesta olor de color de poema espremut i acabat de sucar de bon matí.

 

Laura Estévez

 

Laura Estévez, 15 anys i estudiant de Secundària, rememora la seva experiència i obté la poesia del descobriment amb un autoretrat digne d'un disc de música garage, manifestant ràbia i dolor en la rebel·lia més latent de cada poema que converteix en un espectacle original i propi d'aquell qui fa provatures amb regust de futur. Viatja sola amb cada paraula innocent, de vegades, ho fa amb mots que ja no feim servir, i camina des de les imatges cruels o d'una infància complicada fins als primers amors que ens deixaren, alguna vegada, en un carrer sense sortida. És una poesia confessional, viva com la paraula de Maragall, crua com un primer vers de Plath, i que raja sense més dilacions que la d'escriure.

 

Miquel Àngel Adrover

 

Pròxima a la més jove del solstici, la poesia oral s'entreté amb Miquel Àngel Adrover, que fa, del costumisme, un afer màgic en què el cinema dels dissabtes a la tarda es torna de color film en què cada so, cada ocell posant el niu i cada glopada d'aire immensa descansa en paratges com el de la codolada, pròpia de l'estrofisme narratiu medieval. I això darrer no és més que un signe d'identitat que corre en les paraules del jove glosador, on el caràcter argumentatiu no deixa de ser fascinant en cada gest dels personatges i històries que s'apropien del lector. La sàtira i la narració pesen en cada paraula que reinventa, poema a poema, l'imaginari col·lectiu d'una terra que reivindica i del que n'és protagonista. Oralitat i paraules arrebossades de llum i a vegades en hores baixes, quan el jo poètic reflexiona i es deixa endur pel final del dia i les circumstàncies de ser escriptors que, com diu ell, "són l'ombra trepitjada d'una idea, aquells qui han gosat dir-se poetes". Aire fresc i la recerca, a la manera de Proust, d'un temps que encara no està del tot perdut.

 

Gabriel de Santis

 

Però de Mallorca, el vaixell de les paraules fa una aturada entre Eivissa i Barcelona, on Gabriel de Santis rellegeix i ens retorna paraules encisades dels seus constants reencontres amb la literatura. La seva poesia, que representa, amb Marina Llobera, la literatura del solstici en castellà, ens recorda des del primer poema a una poesia amb influències literàries evidents com Cortázar i els cronopis en els que és impossible deixar de pensar. I tot això, no fa sinó evidenciar el convit que l'eivissenc fa a la creació literària i ens deixa ja, entreveure, una sèrie de pàgines que vindran ben carregades de referents. Això sí, d'una forma molt subtil i sempre delicada. Estam davant d'una poesia molt visual i, sobretot, plàstica. És la metàfora de la vida dins d'un vers on les influències d'avantguarda s'atalaien arran de paraules renovades i que conten una realitat particular a través de mots calcinats per amor calent i evident a la literatura. De fet, sembla que estem llegint la història d'un poeta que contempla des de la finestra com Pessoa, el procés de creació de la seva pròpia realitat, ascendint cada vegada més, per arribar finalment a l'statu quo inicial, el cercle constant que torna a començar i que no és sinó literatura.

 

Anaïs Faner

 

I "és el vers novell". La poesia confessional impregnada d'una màgica dansa, inicia un ritual poètic amb els versos d'Anaïs Faner, que just comença amb la personificació entre la literatura i els literats. Entre el poema i la poetessa en l'acte de la creació d'una escriptura que, sembla, veu enfonsar-se com els grans tresors i, ens avisa, com va fer Espriu, que cal que salvem i no perdem de vista mai. La novetat és que retorna la prosa poètica que ja encetava amb el primer solstici Maite Brazales amb els seus deliris que, qüestió de màgia o no, també reviu Anaïs al final dels seus poemes. El tu i una tècnica de mirall perfectament imperfecta que a vegades ens recorda a la primera Rodoreda, espontània i sincera, i amb una oralitat cultivada en la terra del nostre temps a partir d'un "record desfigurat i lliscadís". La poetessa esqueixa els moments en el seu propi trencaclosques, on les dèries, com deliris, són el vehicle essencial d'aquesta poesia, a vegades reflexiva i remullada de sarcasme. Justícia poètica. I és que ell "viu dins una fuga" i, en paraules de Pere Quart, "la resta és literatura".

 

Benvinguts al Solstici d'estiu!

 

Kika Pol Sa Pobla, Maig 2020