Laura Estévez. La poetessa més jove del Solstici

15 anys, Palma

La meva participació en el solstici va ser bastant espontània, la meva professora de català m'ho va proposar i de seguida vaig acceptar el repte, o almenys d'intentar-ho. Sempre m'han anat els plans espontanis, i sempre he estimat les oportunitats. Pel que immediatament vaig dir "sí". A part que era una manera de descobrir-me en un camp que no control tant, que és la poesia.


Crec que projectes com aquest són terriblement importants, a part que dónes a conèixer ments brillants també dónes una iniciativa que els joves no són "Tots uns inútils i uns ximples addictes a les xarxes socials." Sincerament, projectes com aquest desmunten totalment l'arquetip preimpossat cap a la joventut.


Així mateix, crec que la iniciativa a la lectura poètica és bastant important, sent sincera, mai havia llegit poesia. Almenys no pel meu propi compte, era alguna cosa que tenia oblidat, alguna cosa que tots veiem però no apreciem prou. I haig de dir, que des que m'he posat a escriure poesia he començat a llegir massa, tant medieval com moderna. Crec que és una forma més de retroalimentar-te intel·lectualment, perquè et fa pensar a l'una que vas sostraient els significats diversos que cada metàfora del poema pot tenir.


Això últim és alguna cosa que en algunes classes com a llengua t'obliguen a fer, tot cal dir-ho, aquestes classes són insofribles. Encara tinc un trauma comptant síl·labes amb el maleït "Un sonet em mana a fer Violante". Crec fermament que això és culpa de la societat actual, és a dir, ens formen des de nens amb un ritme de vida atrafegat, llevant-li la importància a les petites coses. És obvi que no a tots els éssers del planeta els agradarà la poesia, però encara així, si tinguéssim l'oportunitat d'apreciar-la des del bressol, potser a molts els agradaria o almenys tindrien una noció coherent del que pensen d'ella.

Ara bé, jo no he tingut un amor inculcat a la poesia, per la qual cosa escric des dels meus pocs coneixements i pensaments. Tot cal dir-ho, a la meva casa sempre s'ha estimat bojament la música, així que m'inspir en cançons o en experiències. Cadascun dels meus poemes va dedicat cap a una persona concreta, són cartes i només jo sé el destinatari. Això és el bo, perquè almenys puc acabar d'esplaiar-me i escopir tot el verí que vaig empassar per culpa d'aquestes persones.
Cal dir que tinc algunes influències literàries, per exemple, John Green (el meu autor favorit), Lewis Carroll, Louisa May Alcott, Oscar Wilde... També hi ha cantants que amb les seves lletres han arribat a enamorar-me i influenciar-me, com Luis Miguel, Artic Monkeys, Camila, BTS, Red Hot Chilipeppers, Luis Fonsi (en els seus anys mossos en els quals no feia reaggetón), The weekend... Hi ha una gran varietat de persones que m'han inspirat i influenciat en l'escriptura.

Així mateix, crec que els referents han empobrit, encara queden escriptors i artistes que no s'han contaminat de lletres sexistes, així que hi ha una mica d'esperança. Això sí, quant al futur de la literatura... Crec que en major part morirà, tret que siguin poemaris curts o guions de pel·lícula. Sent realista, l'audiovisual està menjant-se gran part dels llibres o en general del culte per llegir. És una pena, perquè portar un llibre al cinema fa que la història perdi molt.

 

Encara així, crec que hi ha una mica d'esperança gràcies a plataformes com Wattpad, encara que el dolent que veig és que cada vegada es dificulta més veure una mica de qualitat en aquestes plataformes. Però com deia Oscar Wilde "Tots maten el que estimen: Uns ho fan amb una mirada amarga, uns altres amb una paraula afalagadora; el covard, amb un petó; el valent, amb una espasa."

Laura Estévez, Palma, maig de 2020

LA NOVA GENERACIÓ DEL SOLSTICI

LA POESIA DEL III MIL·LENI

Gabriel de santis. professió i vocació

Aquest any em va contactar la Kika Pol per la XV edició de Solstici d’estiu a través de la Nora Albert, amb qui vaig tenir l’oportunitat de recitar a l’inici del meu recorregut poètic. Estic molt content de participar en aquest projecte d’impuls a la poesia jove. Penso que és molt necessari que tinguem l’oportunitat de compartir allò que escrivim per diverses raons al marge d’aconseguir fama o prestigi. En primer lloc, perquè s’aprèn molt de l’experiència de publicar; de sobte allò que escrius es desprèn de tu i es fa independent i pots mirar la teva escriptura des d’un altre punt de vista que enriqueix molt la producció.

 

En segon lloc, crec que és important que l’àmbit de la literatura es mantingui divers i que es puguin llegir textos que no pertanyin als mateixos autors de sempre. En tercer lloc, considero que la literatura és social, per aquesta raó diria que és important que un escriptor pugui sempre tenir la possibilitat de compartir allò que fa. Des del meu punt de vista, manquen més projectes com aquest i més revistes literàries, i allò que vull dir amb “més” no és una qüestió de quantitat, sinó de diversitat. Sembla que l'única forma de publicar ara mateix és guanyant un premi, on impera la competitivitat, un únic format de presentació dels poemaris i una idea que considero horrible i nociva de “qualitat literària”, com si hi hagués només un tipus de qualitat literària dins de la gran varietat i riquesa de la literatura. A més, existeix la concepció que la poesia és quelcom per a genis, per a grans intel·lectuals -mestretites, diria Gombrowicz-, cosa que menciono respecte a la relació entre la poesia i els joves. Sembla que el programa escolar estigui preparat per a inspirar rebuig cap a la poesia, ja què ens fan llegir textos amb els quals semblen dir-nos que no som suficientment intel·ligents o cultes per entendre i que a més serem penalitzats a l'avaluació per “no saber-los llegir com toca”. Qui pot dir que un text s’ha de llegir d’una determinada manera? No és un text quelcom d’obert?

 

Penso realment que no és necessari. La poesia pot ser divertida, humorística, lúdica, vital, emocionant, experimental, científica, etcétera, etcétera. A més, la poesia és una eina per a moltes coses: pot produir plaer, un canvi en el món, un canvi en el nostre món, ganes de viure, pensament, accions, revolucions, indagacions, en resum, la poesia és com una espècie de màgia amb la qual es pot fer de tot. Amb això tampoc vull dir que la poesia sigui quelcom de fàcil, en absolut, quan ens enfrontem a un text és com si ens enfrontéssim a una màquina que no havíem vist mai però que s’assembla a altres que ja hem vist i haguéssim d’aconseguir fer-la funcionar, haguéssim d’aconseguir saber tot el que pot fer, és a dir, quan ens posen o estem davant d’un text la pregunta essencial no hauria de ser “què diu aquest text?” sinó “què pot fer aquest text?”. 

 

Allò que m’impulsa a escriure és un desig vital i humorístic, la recerca de la “màgia a tota pressa”, com deia el Mario Santiago Papasquiaro -més conegut pot ser pel nom d’Ulises Lima. Per mi l’escriptura és una forma de cuidar de mi mateix, d’investigar què pot el meu cos i el meu pensament, de divertir-se i deixar de banda la neurosi del nostre segle, i de descolonitzar l’inconscient. És a dir, és una forma de no renunciar al desig, de desobstruir l’accés a les sensacions, de desanestesiar la vulnerabilitat davant l’altre i les forces que ens travessen, de reactivar el saber de la ment -que no vol dir del cervell-, de sostenir la tensió entre allò familiar i estrany, allò que soc jo i no soc jo i que pot generar moviment, d’exercir una funció ètica, política i clínica i, finalment, de no negociar l’innegociable. Allò que escric vol ser experiència de la no-experiència. 

 

Seria injust i impossible fer una llista dels autors que més impacte han tingut en la meva vida, així que prefereixo parlar només dels autors que m’han canviat de manera més recent, amb els quals ara mateix em trobo en plena navegació vital. Alguns possiblement ja es poden intuir darrere de les paraules d’aquest text com son per exemple Roberto Bolaño i Mario Santiago, Suely Rolnik i Deleuze. Però n’hi ha molts altres a la tripulació com Kafka, Beckett, Flann O’Brien, Leopoldo M. Panero i Melville. Dit això, m’acomiado amb una cita del meu company Leopoldo María Panero: “¡Qué error ser yo, debajo de la luna!”.

Gabriel de Santis, Eivissa 2020

Captura de Pantalla 2020-06-16 a les 18.

Molts d’adolescents no llegeixen més que els llibres obligatoris de l’escola, i aquests només solen ser novel·les clàssiques, com ara Don Quijote o La Celestina. Llegir a la força i amb la pressió afegida de fer un examen després, no és una bona idea per ensenyar a estimar a la literatura. La poesia no s’imposa, s’exposa, deia el poeta Paul Celan. De fet, és millor no llegir que llegir malament. No s’acaba el món per no fer-ho: els llibres de poesia no són imprescindibles, però et fan veure el món d’una altra manera. És una forma per treure la imaginació, desfogar-se i ordenar els pensaments, i això en l’etapa de l’adolescència és molt important. Un món interior sense expressar és un esport de risc.

 

L’escriptora Ursula K. Le Guin un dia va dir: “Potser ningú pot ensenyar a escriure, però es poden adquirir expectatives realistes, costums de profit, respecte per l’art i respecte per un mateix com a escriptor [...] És important que els professors no siguin ensenyants d’escriptura, sinó escriptors que ensenyen”. Al meu cas, ara mateix estic cursant el Màster en Creación Literaria de la Universitat Pompeu Fabra. Gràcies a aquesta formació, no només he profunditzat els meus coneixements en l’àmbit de la poesia, sinó també en els altres gèneres, com ara el conte, l’assaig, la novel·la, entre d’altres. Amb això, he descobert que la poesia és el gènere més independent de tots i que els altres gèneres no poden viure sense ella. Tot i això, crec que escriure és una activitat permanent i per tant, el millor estímul per a potenciar la creació poètica des de l’àmbit acadèmic és l’autoformació. L’estratègia consisteix en investigar, llegir i rellegir a altres escriptors. Llegim per copiar, però també per transformar. Aquest és un remix necessari.

 

Per altra bamda, la meva major influència literària és Catorze.cat, el magazín cultural fundat per l’Eva Piquer que l’any passat va rebre el Premi Nacional de Cultura. “Catorzejant” és com passo, aproximadament, una hora al dia (sempre amb els auriculars posats i l’Spotify Premium). El còctel de música i literatura és la fórmula per inspirar-me. Per aquest motiu, puc dir que la perfecció existeix, i es diu “Godotus”, la cançó amb la qual el cantant Guillem Soldevila ha musicat un dels poemes de “Nura”, de Ponç Pons. Un dels meus versos preferits diu així: “Entre espelmes que espiren ran de mar aprenc en el llibre del vent l'idioma dels arbres”.

Dit això, crec que el Solstici d’Estiu és la millor forma per donar veu pròpia als poetes i poetesses joves. Em sembla que hi hauria d’haver més projectes com aquest, creant així un pont per a connectar a totes les edats a través de la poesia. Personalment, he volgut participar-hi per connectar encara més amb aquesta inquietud artística i literària de la qual ja no puc fugir. En realitat, la imatge futura del món depèn de la nostra imaginació, i per tant, també de la literatura. Els llibres són la memòria del món.

Anaïs Faner

Menorca, maig de 2020

Foto-Miquel-Àngel-Adrover-1024x683.jpe

Miquel Àngel Adrover